dilluns, 28 de març de 2016

La maladicció de tornar a viure.

 Tenia ganes d'anar-me'n lluny, com més lluny millor, allà on neix el mal temps.

DOSTOIEVSKI, La dispesera 

 Hola! He decidit començar a escriure aquest bloc perquè fa poc vaig viure una experiència cada vegada mes quotidiana: la separació dels meus pares.
 Quan els meus pares ens van fer seure a una taula (als meus germans i a mi), vaig tenir la sensació de que alguna cosa anava malament, s'ha mort algun familiar, vaig pensar... Tranquil·la ego, ho superarem entre tots, entre tots... que burra!
La mare plorava, ella tan segura que havia sigut sempre, tan forta... Això l'havia destrossat, havia rebut un cop de la vida que no es mereixia. El meu pare tenia la mirada fixa al terra, parlava com si no passés res. Va ser estrany, per uns moments no el vaig conèixer. Remarcava cada paraula com si fos l'ultima, però aquell discurs mai acabava, sempre pronunciat per la seva veu. Vaig contemplar a la meva germana gran, els seus ulls els tenia coberts d'una boira que aviat explotaria deixant anar  mil emocions. Vaig buscar la mirada del meu germà petit, estava allà, sentat capcot sense dir res, vaig pensar que era massa petit per a ser on era i per un moment em va fer llàstima.
 La meva reacció? Podria descriure-la en una sola paraula; negació. Negació davant la separació d'aquelles dues persones que tant m'havien ajudat, aquelles dues persones que m'havien vist créixer i a les que jo necessitava tant. Negació davant de una família que es trencava en segons tant injustament. Mai abans havia plorat tant. Plorava, i cada llàgrima que lliscava era un record que queia per no tornar més. Com una gota d'aigua veia, que el món tirava endavant sense mi; sense la petita gota d'aigua que lluitava per tirar endavant a contravent. Sensacions: por. Por a tot el que m'esperava. Por a no viure més aquella escalfor de família que m'havia vist caure i que m'havia aixecat tants cops. Por a no tornar a ser la que era, a no tornar a ser la expressiva noia dels ulls marrons avellana i de la mirada segura. Aquells ulls han canviat; una grisor els ha envaït, i la mirada és ara transparent. Por a aquestes mirades de incomprensió de la gent que m'estima. Canvis, probablement això pot resumir-ho tot; canvis.

Cap comentari:

Publica un comentari